"En
este cas em vaig a permetre fer la meua crònica en Valencià, ja que quan pense
en esta carrera em sona així:"
A falta d'uns minuts de les 6:00 del matí encara de
nit es respira un gran nerviosisme en l'eixida de la "Volta al
Terme". Davall l'arc d'Eixida els corredors ens estrenyem esperant l'hora
exacta. Amb el compte arrere des de 10 es dóna el tret i com si d'un 10k es
tractara eixim carrer baix per a creuar el poble fins a la carretera.
El cap de carrera va com un tir i la resta intentem
seguir la seua estela, dos km. quasi a límit per a intentar arribar a la
primera senda "El Muro" en una posició on tindre el mínim embós
possible. A partir d'eixe moment cal mantindre eixe ritme perquè no et passen
per damunt, la pujada es fa interminable. Són les 6:10 i fa una calor
increïble, amb la humitat i les 170 pulsacions fa que en uns minuts vaja tot
banyat.
Kilòmetre i mig de pujada, un xicotet respir i
continuem escalant metres fins al km4,5 "Penya Migdia" que comença
una baixada prou tècnica que tampoc et deixa respirar.
Arribem al primer avituallament i
la majoria passem de llarg, portem càrrega d'aigua i no podem perdre temps.
Prompte em donaré compte que eixe no és el meu ritme en estos moments de
temporada i menys si els objectius mínims són de 100kms. Esta, encara sent una
carrera de mitja distància, és molt explosiva per la seua peculiar eixida i el
nivell dels corredors que és molt alt majoritàriament.
I així, en una contínua pujada i alguns trams
tècnics de baixada fins a arribar a la "Nevera" pareix que ha de relaxar-se
la cosa, però tot al contrari, arribar a l'avituallament de Marianet és etern,
això sí, es disfruta i es patix molt amb unes baixades eternes, boscos
impressionants i unes vistes increïbles, quan et permets el luxe d'alçar la
mirada en algun instant, perquè en les sendes, si així se'ls pot cridar, cada
pas precisa de la teua concentració per a poder avançar sense caure,
entropessar o veure on xafar.
I així, en una contínua pujada i alguns trams
tècnics de baixada fins a arribar a la "Nevera" pareix que ha de
relaxar-se la cosa, però tot al contrari, arribar a l'avituallament de Marianet
és etern, això sí, es disfruta i es patix molt amb unes baixades eternes,
boscos impressionants i unes vistes increïbles, quan et permets el luxe d'alçar
la mirada en algun instant, perquè en les sendes, si així se'ls pot cridar,
cada pas precisa de la teua concentració per a poder avançar sense caure,
entropessar o veure on xafar.
Al passar el "Barranc de Porc" arribà la que
per a mi crec que és la pujada més dura, no sé si perquè em va agarrar
desprevingut, perquè m'havia buidat, el ponent que estava castigant-nos o
perquè realment era molt dura, al passar el km25 pujant unes escales de fusta,
pareixia que no s'acabava mai aquella pujada, damunt se'm trenca la meua bossa
d'hidratació i em xorrà tota l'aigua per l'esquena, no vaig entendre eixa
xopada fins que vaig intentar beure i no hi havia aigua.
A partir d'eixe moment se'm va fer més dur encara però
així i tot no podia deixar de patir i disfrutar d'esta carrera tan exigent.
Després de dos pujades, per descomptat amb les seues dos baixades, arribarem a
la pujada de "La Pipa" a la que tot el món li té respecte, sobretot a
la seua baixada, perquè és molt llarga i la fatiga era ja molt present, dalt
vaig tindre que de demanar un got d'aigua a uns voluntaris perquè anava més sec
que la moixama, cabrejat pel que havia succeït però alleujat perquè podia
haver-me passat en qualsevol ultra d'esta temporada i este no deixava de ser un
bon entrene i test per a saber el meu estat de forma. La baixada tot al
contrari d'allò que esperava, se'm va fer molt amena a l'anar junt amb un altre corredor (Raúl)
mentres creuavem una xicoteta conversació sobre l'última marató que va córrer
en Gàtova Trail, la cual li va delatar el seu tubular i el cual me va fer molta
il.lusiò.
El treball pareixia quasi liquidat i no calia pensar en temps, perquè arribar be després de tot allò que m'havia ocorregut era prou premi. Per fi arribarem a la carretera, la gent caminava, trotava i intentava arribar al poble dignament. Els dos km últims amb un fals pla es feren molt durs, a 29ºC i després de cinc hores de carrera quasi no quedaven forces per al que pareixia que ja estàva fet.
L'entrada al poble va ser una passada, plena de gent
animant, victorejant i la sensació que una vegada més li haviem pogut a aquella
veu en OFF que et diu, "¿serà
precís?". Entres en la plaça i el millor trofeu és eixa rodanxa de meló
d'alger fresca que t'oferix l'organització de mà dels molts voluntaris que
igualment han patit la calor, la matinada i a més la preocupació que tot isca
bé.
